I heus-me aquí, ben vulgar, en la batallaque clava el ferro entre els budells del mali menja de la xeflis sepulcralen amorós banquet de fetge i dalla.Ferit, m’interno en l’embrollat tapísque fa i desfà els vells nusos, sense pausa,mentre en refaig l’origen i la causaamb la claror d’un somni ben concís.I enlairo el cant del món, en brusc monticle,entre el diable, l’àngel i el gran tro.Darrere meu ve el qui és més fort que jo.I és de Sant Marc –u, set– aquest versicle.I em sé ben esquifit, i amb cor desert,en aquest pou de febre i corruptelaque aombra el llop darrere la gaselai rega amb aigua bruta el somni incert.La vida és desraó i alat suplicique aplega el càntic tràgic i el bordell.Sóc l’ignorant que, brau, es fa vedelli signa amb si mateix un armistici.El tedi esmica un cim que mor al plaen fer-me esclau de l’ego i el meu karma.I el vent em diu que encara he d’adonar-meque tot és il·lusori i buit i va.I tanmateix empaito el rastre agònici xerro amb el delit del papagaiquan el cant abandona el viu esglaii el vers enfila un responsori clònic.De mi mateix, sovint, en sóc devoti creuo el temps en la lluent barcassaen què Narcís, amb líquida argamassa,forjà el reflex d’un ego en mascarot.I així m’endinso en falses operetesde maldients i freaks, com si un remixdel viure més tronat, entre embolics,ordís un contuberni de serpetes.Ja no mereixo, doncs, ni Llum ni Verb.La fosca, el cor i els tràngols del beverri–del whisky al vi, de l’armanyac al sherry–m’han fet un home ombriu i un xic esquerp.
